Mètode Estivill

El nostre fill Quim mai no ha dormit una nit sencera. Tampoc no ha dormit més de tres hores seguides. Cansats, irascibles, espessos... Així és com ens sentim la meva dona i jo com a conseqüència de la falta de son. Hem aprofitat que hem anat a vacunar el Quim per demanar a la pediatra si ja podíem donar-li farinetes, a veure si dormia més estona. Ens ha enfonsat la seva resposta. Resulta que el fet de sopar més quantitat d'aliment no garanteix que dormi més hores. Ens ha recomanat, però, dos llibres: el de l'Eduard Estivill i el d'un tal Carlos González.

Sense desmerèixer la qualitat del mètode del senyor González, que no el coneixem, hem escollit el mètode Estivill. Raons: la no disponibilitat del llibre del senyor González a la biblioteca del nostre barri, el títol del llibre, Bésame mucho, i el pròleg del llibre de l'Estivill, on diu que el 96% dels pares que han posat en pràctica el seu mètode han reeixit, i que la resta és perquè no han aplicat el mètode correctament. Sabem que això no deixa de ser un reclam, com l'abans i el després dels grassos i grasses que surten a la tele de matinada, però estem esgotats.

I avui mateix hem començat. Mentre llegíem la teoria ja hem vist que el mètode és molt dur, tant per als pares com per al nen. Pel que explica el doctor Estivill dedueixo que és un neoconductista, almenys pel que fa a la tècnica d'ensenyar a dormir als nadons. Tant de bo no sigui un seguidor de l'Skinner.

La tècnica és molt senzilla: establir una rutina abans d'anar a dormir -això ja ho fèiem-, introduir un element extern i nou que el nen associï al fet d'anar a dormir -hem aprofitat que teníem una hipopòtama, la Lali, amb la qual encara no havia jugat mai i amb la qual dormirà a partir d'ara- i ser cruels: una vegada fiquem al Quim al bressol, hem de deixar que rondini, plori, cridi, clavi cops al bressol... fins que s'adormi. Això sí, hem d'anar entrant a l'habitació cada cert temps, dir-li quatre coses maques i tornar a sortir -tampoc cal torturar-lo. Avui, que ha estat el primer dia, hem entrat, com diu el mètode, un minut després que el Quim ha començat a plorar. Hem entrat vuit vegades més cada tres minuts, i l'últim interval ha estat de cinc minuts. El Quim estava dormint.

És horrorós, i entenem per què tants pares estan en contra d'aquest mètode, com va mostrar un diumenge el gran Carles Capdevila al seu programa de ràdio Eduqueu les criatures (tant si en tens, de criatures, com si no, s'ha d'escoltar aquest programa). Sents i veus com el teu fill s'està destrossant la gola i les cordes vocals, com sospira alleujat quan entres a l'habitació perquè vegi que hi som, com intensifica el seu plor quan tornes a sortir... Evidentment, el cansament acaba guanyant, però les esperes durant els intervals de temps que hem de ser fora de l'habitació són molt tenses, i quan entràvem a l'habitació era molt dur no agafar-lo, abraçar-lo, petonejar-lo, acariciar-lo o bressolar-lo com hem fet tantes vegades quan a la nit es desperta plorant.

Perdona'ns Quim, per tot aquest patiment. Encara et queden uns quants dies de mètode, però estigues tranquil. Si això falla, no pensem recórrer al reiki, l'homeopatia, el gran mestre senegalès Mamadou o resar al sant del son.