Bona nit

1 de cada 3

2012-02-28T15:30:00.001+01:00

Papa, què vol dir mort?, li diu el seu fill de tres anys. El pare improvisa una explicació, i el fill demostra que ho ha entès replicant que no es vol morir. Ningú vol morir, li menteix el pare. Tu moriràs abans que jo, oi? Esperem que sí.

Al pare li agradaria dir-li que quan morim anem al cel, però sap que no és així. Tampoc vol transmetre-li l'angoixa vital del no sentit i li ha respost amb tota normalitat, tot i que el pare no acaba d'acceptar com està muntada aquest cony d'existència.

Per què havies d'aprendre a llegir tan d'hora, fill meu?

Apa, tots cap a Andalusia

2012-02-15T22:38:00.000+01:00

Bon Nadal 2011

2011-12-23T15:37:00.001+01:00

Humor?

2011-10-18T00:18:00.002+02:00

Humor semàntic...

2011-09-22T00:00:00.000+02:00

What's this, what's this?

2011-09-15T19:14:00.000+02:00

Acabàvem de mirar amb el Quim Nightmare before Christmas, del Tim Burton, i amb un dels extres del DVD va entendre com s'havia fet l'animació dels personatges. T'agradaria que féssim una pel·lícula amb stop motion? Sí!!!

Vam preparar la taula, la càmera, un llum, i vam escollir un nino articulat. El vam fer seure a sobre d'un objecte i perquè no es mogués gaire el vam fixar amb cel·lo, i quaranta moviments i fotos després vam engegar l'ordinador i vam fer el muntatge. Aquest és el resultat:

El Quim m'ha demanat que faci alguns aclariments en nom seu -jo volia que els fes ell, però fa dues hores que està jugant amb al Mario Bros de la wii i si l'hi apago ara mateix es posa nerviós, crida i em pega amb el comandament- per si de cas no han quedat clars els referents i el muntatge no us ha fet gens de gràcia:

"Bé, el meu pare em va demanar que m'inventés el text que havia de dir l'Spiderman. El primer que se'm va acudir va ser això del pollastre. Suposo que el fet d'haver vist recentment amb el meu pare les tres primeres temporades dels Monty Python devia tenir alguna influència. Pel que fa a la segona part de la sentència haig de reconèixer que és una clara concessió al públic. Volia incloure algun missatge que la majoria de gent pogués entendre després del desconcert inicial i al mateix temps rebaixar el to dogmàtic, així que vaig manllevar la frase que ha fet cèlebre el Tardà del Polònia. També voldria aprofitar aquestes línies per explicar el perquè del títol, donat que en els visionats previs amb alguns familiars massa sovint em criticaven que no sortia el Pocoyo. El títol provisional era Algú ho havia de dir, però més tard, quan estàvem editant els crèdits, em va semblar que aquest títol avançava el final del curt, i en un rampell vaig canviar-lo."

Wilson

2011-09-12T12:07:00.002+02:00

Mai he trobat les paraules adequades per explicar la sensació de quietud i serenitat que em produeix la contemplació del mar i l'horitzó fins que he llegit Wilson, l'últim llibre de Daniel Clowes. En una de les vinyetes en Wilson recorda que de petit no entenia per què els seus pares solien seure durant hores observant el mar. Ja de gran intueix que "potser intentaven connectar amb alguna cosa més gran, alguna cosa externa i eterna", i acaba explicant que se sent "com si fos al límit d'un gran i profund descobriment personal". I és ben bé aquesta la sensació que produeix el meu cervell, tot i ser conscient que la revelació no es produirà mai.

Si voleu fer un tastet d'algunes de les vinyetes cliqueu aquí.

Humor pronominal

2011-09-01T10:20:00.001+02:00

Andy Kaufman, magistral

2011-07-08T01:45:00.000+02:00

Érem al nostre primer pis. Suposo que havíem acabat de veure algun programa a la tele, o potser va ser durant els anuncis, que fent zàping vaig veure que començava una pel·lícula del Milos Forman, Man on the moon. No recordo si la vam veure en directe o la vaig gravar, tant fa. L'important és que et vam descobrir, interpretat per un esplèndid Jim Carrey, i durant uns quants dies no podia anar per casa sense imitar un dels teus moviments característics. Em va captivar el teu humor absurd, de vegades incòmode i sobretot desconcertant, com a l'escena en què proposes als responsables d'una de les sèries on vas treballar que seria divertit fer que la imatge marxés del televisor durant una estona perquè els teleespectadors pensessin que el televisor tenia problemes, de manera que molts d'ells s'aixecarien dels seus sofàs per colpejar l'aparell. No pretenies fer riure als altres, sinó a tu mateix, i rient-te de tu mateix, com en aquesta entrevista.

Laura

2011-05-16T00:48:00.000+02:00

T'acaricio la panxa.

Respires.

Respiro.

T'estimo.

Matí a la Laie

2010-12-11T21:04:00.001+01:00

Avui hem anat per primera vegada a les sessions de contacontes al cafè Laie del carrer Pau Claris. Matí rodó. Per 3€, esmorzar pel Quim (tres croissantets i un suc de taronja), un conte de Pastorets amb titelles i escenografia, a càrrec de la Rosa Fité, i per acabar un taller de postals i manualitats on hem après a fer objectes de paper com el de la imatge, que ens aniran molt bé per guarnir el piset aquests Nadal i Reis.

Ens ho hem passat molt bé, i el Quim ha sortit voluntari per a interpretar el gall de la cançó en la qual besa, dalt d'un balcó, la gallina que s'adorm. La nena-gallina era el doble de gran però el Quim no ha dubtat a besar-la. Què gran que ets, fill! Ara bé, si hi aneu, porteu els euros de l'esmorzar, alguns euros més per alguna emergència, i sobretot deixeu a casa les targetes de crèdit. Amb el tiquet de l'espectacle et fan un 5% de descompte a la llibreria, i és clar, al final l'espectacle ens ha sortit més car.

Rentant plats

2010-11-22T20:45:00.001+01:00

Horror! Som de vacances i ja ens hem llegit tots els llibres que la meva dona i jo havíem carregat per aprofitar les migdiades del nostre fill. Sorprenentment, ha dormit un mínim de dues hores per dia després dels dinars, tot un luxe. Mare i pare sospesem altres opcions per ocupar aquests forats: parlar, sexe, dòmino, Scrabble, panxing, Wii... Tots dos convenim que tot això ja ho fem durant tot el curs i que preferim continuar llegint, així que, com que no hi ha cap bona llibreria al voltant agafem el cotxe i marxem cap a l'Eroski de Tarragona, secció llibres de butxaca.

L'oferta de llibres de butxaca en català és molt discreta. De fet, no és ni una secció: tota l'oferta es redueix a un d'aquests expositors cilíndrics que giren sobre un eix, amb llibres del segell Labutxaca. Agafem les memòries del Pujol, primera part, i L'elegància de l'eriçó, de Muriel Barbery. De la secció libros de bolsillo -és tan llarga que m'hi puc passejar- em crida l'atenció la portada de Los objetos nos llaman, de Juan José Millás: senzilla, el cognom ben visible, gran i en vermell, i la silueta de l'escriptor dibuixada sobre fons blanc, amb un llapis a la mà dreta agafat com si ell mateix hagués escrit el títol del llibre (em recorden les mans d'Escher, un dibuix que en dibuixa un altre). Fullejo algun dels contes que conformen el llibre i l'afegim al cistell.

A ¿Es grave, doctor?, un dels contes, el protagonista explica que "fregar me ayudaba a entrar en un raro estado de concentración del que obtenía beneficios increíbles". En el meu cas no parlaria d'estat de concentració, sinó més aviat d'estat d'absència, o potser de concentració sense cap objecte, si és que això té sentit. Tot i que vam comprar un rentaplats ara fa un any, de tant en tant m'agrada rentar els plats a mà. Entro en una letargia mental reparadora.

Fer-se gran

2010-11-06T22:52:00.002+01:00

[...] entre els càstigs que comporta fer-se gran hi ha comprovar que pots menysprear durant anys el que més endavant acabaràs fent amb tota normalitat. Ho acabo de llegir a l'últim llibre del Sergi Pàmies, La bicicleta estàtica, i m'ha fet somriure perquè he recordat algunes de les moltes coses que, més o menys a partir dels quinze anys i fins ben passats els vint, vaig dir que mai faria: dur corbata, tallar-me les grenyes que tan poc m'afavorien, tenir fills abans de la trentena, comprar a El Corte Inglés, comprar-me un pis gran...

Els meus pares van haver de sentir, i en algun cas van sofrir amb resignació, les proclames i els retrets d'un fill amb una adolescència massa llarga. Ells hi responien amb els típics "ja ens ho diràs quan siguis pare..." o "això t'ho recordarem quan tinguis la nostra edat...". I bé que m'ho van recordar quan em vaig casar, que vaig dur corbata; o cada vegada que em pelo el cap al dos; o quan vaig ser pare -voluntàriament!- als vint-i-nou; o quan vaig reconèixer que comprava fruita i productes ecològics a El Corte Inglés; o quan comento que el pis de tres habitacions se'ns està fent petit.

A partir d'ara, i amb la intenció de no empassar-me d'aquí a uns anys algunes de les sentències que tant em costa reprimir, m'aplicaré allò que deien els Jarabe de Palo:

Si no te hablo será porque no quiero

volverme esclavo de mis palabras.

Si no te hablo será porque prefiero

ser el dueño de mi silencio.

També pensava que mai deixaria d'agradar-me aquest grup.

Benedicció

2010-10-22T22:37:00.001+02:00

Avui hem rebut els resultats. Hem sabut que és nena i que hem de deixar d'estar tan neguitosos com hem estat d'ençà els darrers resultats. Hem sortit de la consulta, ens hem abraçat i hem plorat les tensions acumulades. Aquestes setmanes hem plorat altres vegades. Estàvem molt espantats.

Algunes nits anava al llit amb els auriculars i escoltava un disc amb el qual vaig ensopegar a la biblioteca del barri. El disc es diu Wilderness, de Brett Anderson. El vaig agafar perquè el nom del músic em resultava familiar -més tard vaig recordar que es tractava del cantant de Suede-, i perquè de tant en tant agafo coses que no conec a veure si tinc sort.

I en vaig tenir. La música de l'Anderson m'ajudava a contenir la por i a asserenar-me, en especial una de les cançons, Blessed. Amb aquesta cançó deixava córrer el sentiment de gratitud laica que tinc a la vida. I això em feia sentir molt bé.

Com és que saps el meu nom?

2010-09-28T17:29:00.001+02:00

El primer dia de classe amb alumnes que no coneixes, i que no et coneixen, pot ser decisiu per a la bona marxa del curs. Molts d'ells entren amb algunes idees o expectatives, ja que t'han vist pel passadís, ja has fet classe a algun germà, han preguntat per tu... així que si tens bona fama, han parlat bé de tu, o estàs ben considerat, ja tens feta una part important de la feina del primer dia, com és causar una bona impressió.

Però tant els professors que ja fa uns anys que passegem pel centre com els companys nous, els quals encara no han estat etiquetats, tenim el mateix desavantatge amb els grups d'alumnes a qui mai hem fet classe: no existeixen els lligams que ens permetran relacionar-nos en un clima de treball agradable. I per començar una bona relació amb algú, cal conèixer el seu nom.

Així que aquest curs he posat en pràctica una idea que vaig tenir aquest estiu -he trigat un pèl tenint en compte que aquest és l'onzè curs que em dedico a la docència-: estudiar les llistes dels alumnes, amb fotografia inclosa, que diligentment ens havia preparat el coordinador pedagògic abans de l'inici de les classes.

En entrar a la nova classe per primera vegada, i després del meu "Hola, bon dia a tothom." preceptiu, no vaig presentar-me ni vaig passar llista per començar a conèixer els alumnes, com havia fet tots els cursos anteriors. Vaig començar a fer lentes llambregades a les cares dels alumnes, i a mesura que les anava reconeixent, els saludava amb un "Hola, Eduard.", "Hola, Sandra", "Hola, Joel."...

El cop d'efecte va ser un èxit. Es miraven sorpresos, bocabadats, somrients, i alguns, innocents, em preguntaven que com sabia el seu nom! A més a més, afegeixo una petita dosi de teatre, mirant algú fixament i fent cara de concentrat, o tancant els ulls, o mirant cap al sostre... mentre faig veure que no em ve el seu nom (en algun cas no ho faig veure, però un prestidigitador no pot defallir, així que li dic que el saludaré més tard).

Finalment em presento, i com no m'agrada fomentar la irracionalitat, trenco la màgia i els demano una explicació plausible, si és que no han descobert el truc. La majoria no saben que els professors tenim les seves fotos, i els humans tendim massa sovint a trobar explicacions inversemblants als fets que ens sorprenen.

Tarda de putxinel·lis

2010-09-19T21:07:00.001+02:00

Tarda de putxinel·lis a La Puntual, un local senzill i petit situat al nucli antic de Barcelona, al carrer d'Allada - Vermell. L'espectacle es diu RanDeMar, de Martí Doy. Preciós. Els nens, asseguts davant de tot sense els pares -excepte els més petitons, que sí que anaven acompanyats- s'ho han passat pipa. També el Quim, que ha estat ben atent els 50 minuts d'espectacle, encertant algunes de les preguntes que feia el Martí i radiant algunes escenes... I els pares també ens ho hem passat bé, ja que l'espectacle també incloïa algun esquetx adreçat als adults.

L'abans i el després també han tingut el vistiplau del Quim: com a preàmbul, un botó de xocolata blanca, una galeta exageradament bona de xocolata negra i taronja, i una altra galeta exageradament bona de xocolata blanca i pistatxos, de la casa xocoa, a la botiga demasié del carrer Princesa. I com a colofó, batut de mango i cucurutxo gran de coco i xocolata a la gelateria del costat de La Puntual.

Sortosament, les properes activitats amb el Quim són a les biblioteques de la Diputació, i per tant gratuïtes.

Construint un sonall

2010-07-28T15:20:00.001+02:00

Treballant algunes competències amb el meu fill...

Fins quan?

2008-06-24T01:22:00.008+02:00

Són les 16h. I ell hi és des de les 13h, com ha dit als companys del costat. No ha estat un comentari sense més: per com ho ha dit no només ha transmès que ell hi és des de les 13h, sinó que ja fa 3 hores que hi és, que no ha parat, que ja està cansat. Cansat de què? D'estar assegut fent de tant en tant algun comentari en unes sessions d'avaluació d'un IES qualsevol. El personatge en qüestió és, per tant, un professor.

Se sap que aquest professor normalment deixa sortir els alumnes bastants minuts abans que finalitzi la classe, que els posa pel·lícules a classe -pel·lícules sense cap relació amb l'assignatura-, que no els fa treballar gaire -de vegades gens-, que els passa les solucions dels treballs com si aquesta fos la manera de guanyar-se els alumnes, que els deixa connectar-se a Internet per veure, entre d'altres coses, vídeos al Youtube on una serp s'ha menjat un turista incaut.

Ella hi és des d'abans de les 9h. És eficient, responsable, molt treballadora: massa sovint es queda unes quantes hores més al centre fent feina. A més és tutora, i tot i la feina de més que això implica, no eludeix les seves obligacions. És, com la majoria, una bona professional.

Però el professor té plaça al centre, i la tutora està fent una substitució. Mentre el sistema educatiu està llençant els diners amb impresentables que viuen de l'erari públic -tant titulars com substituts-, desaprofita part del potencial d'aquests professors que a més de fer molt bé la seva feina -o si més no intentar-ho i no desaprofitar cap oportunitat per aprendre i fer-ho millor-contribueixen a crear un clima de treball molt més agradable.

Dedicat a T.

Sobreviure

2008-02-12T18:24:00.002+01:00

Un conductor para en un semàfor i se li apropa una noia que li ven mocadors de paper. L'home somriu amablement a la noia i abaixa la finestra. La noia li retorna el somriure, li mostra el paquet de mocadors i li demana la voluntat. L'home li allarga la voluntat, que és la primera moneda, d'un euro, que troba a la butxaca -sap que amb un euro podria comprar uns quants paquets més en qualsevol supermercat, però té present que fins ara tot li ha anat molt bé i que en canvi la dona dels mocadors ha de pidolar per guanyar-se la vida-, però a la dona li rellisca la moneda entre la porta i el seient del conductor. "Perdón", diu la noia, i el conductor busca un altre euro -la primera moneda que troba és de cinquanta cèntims, però no vol semblar mesquí.

Una nena, que passeja pel carrer amb una carpeta, s'apropa a una senyora gran. Les gesticulacions de la nena, que no parla, i el logo d'una associació de nens sordmuts en una fotocòpia de mala qualitat enganxada a la carpeta, ajuden la senyora a interpretar que la nena és sordmuda. La nena assenyala unes caselles a la fotocòpia. A cada casella hi ha un nom, un telèfon i una xifra en euros. La dona sent empatia per la nena desgraciada i fa un donatiu de cinc euros, després d'escriure un nom i un telèfon.

Entra una dona en una botiga, demana algun producte de no més de vint euros i paga amb un bitllet de cent euros, la botiguera li torna el canvi -en el qual segur que hi ha algun bitllet de deu o vint euros- i entra una altra dona que comença a potinejar, alhora que en demana el preu, els productes de l'altra banda de la botiga, d'un aparador allunyat de la dependenta, però al mateix temps la primera dona es queixa que allò que li han venut és massa car, i que no ho vol, la botiguera no deixa d'anar mirant la dona que continua remenant barroerament els productes de la botiga fent comentaris en veu alta, la primera dona demana que li retornin el bitllet de cent euros mentre continua denunciant com de car és el que li acaben de vendre, la botiguera ja està nerviosa i li retorna el bitllet de cent euros, la compradora rondinaire li retorna el canvi, l'altra dona continua passejant-se per la botiga remenant-ho tot com si fos a casa seva.

El conductor torna a casa, i dedica un parell de minuts a buscar l'euro que ha caigut, però només troba una moneda de cinc cèntims i desisteix de continuar buscant. La senyora sap que la nena no és sordmuda, però de petita va aprendre que una bona cristiana ha de donar almoina sempre que pugui. La venedora fa més de trenta anys que s'hi dedica, descobreix que falta un bitllet en el canvi retornat i, atabalada, crida el seu home, que surt i després d'escoltar la seva dona exigeix que li retornin el bitllet que falta, però la primera dona repeteix descaradament que "yo no tener nada, yo no tener nada", l'home que fot quatre crits i la dona que deixa caure amb subtilesa el bitllet davant del mostrador i marxa amb la seva còmplice cap a una altra botiga.

El Tato

2007-10-30T00:33:00.001+01:00

Molt sovint els diumenges baixava a l'obrador quan estaves fent la sesta, i et despertaves -o et despertava- per jugar amb mi. M'asseies a la teva falda i em feies l'arri, arri, tatanet, m'ensenyaves les tendències sàdiques del Panxo i les masoques del Pinxo, em cantaves com la Marieta es trobava amb un soldat baixant de la Font del Gat... De vegades també m'explicaves batalletes, malauradament reals: com vas fer d'instructor durant la Guerra Civil perquè sabies disparar a discreció amb la metralleta - havíeu d'estalviar projectils-, la sort que vas tenir de no rebre un tret gràcies a haver-te ajupit a recollir una carta de terra, com et van enxampar en una emboscada... Sempre generós et tenia disponible amb un somriure ben sincer, tot i les hores que havies estat treballant, de la mateixa manera que ara el teu fill deixa estar la feina, encara que hagi d'acabar més tard, per jugar amb el meu fill.

Alguns anys més tard, jo no entenia com et podies perdre de camí cap a casa teva, si sempre feies el trajecte caminant. Tampoc entenia que et posessis les sabates de l'inrevés. Que perdessis tan sovint els diners que duies a la butxaca. Que haguessis de dur un paper on t'havien escrit els números de telèfon i l'adreça de casa teva, de la pastisseria, dels teus dos fills. Recordo que, quan ens acompanyaves a la meva germana i a mi a l'escola, sempre esperava que ensopeguessis amb el mateix esglaó a dalt de tot de les escales del carrer de l'Alguer -crec recordar que era el penúltim esglaó. "Com pot ser, Tato, que sempre et passi el mateix?". Tots tres rèiem.
A casa m'explicaven que tot això que et passava era per l'edat. Però poc temps després vam saber que l'edat no hi tenia res a veure, sinó que estaves malalt i no et podíem curar: paties d'Alzheimer. Quanta impotència que avui dia encara em fa mal. Jo ja havia començat l'institut i madur com em creia, intentava racionalitzar la nostra nova relació. Tu ja no eres tu. El teu cervell anava perdent allò que ens caracteritza com a humans i les teves funcions es reduïen a les imprescindibles en un ésser viu. En realitat ho passava molt malament, però ho dissimulava molt bé. Molt més tard he sabut que el neocòrtex se t'anava esquinçant, i que per això anaves perdent la capacitat de la parla i que funcionaves bàsicament amb el cervell primitiu, i, com el meu fill, qualsevol cosa que volies ens la intentaves fer saber cridant, i si no t'enteníem -gairebé mai t'enteníem- et posaves violent.
Els dies importants de feina t'havia de vigilar perquè no sortissis de l'habitació cap a la botiga -ordres de la casa. Però tu volies sortir, és clar, i et posaves violent i em pegaves -que consti que mai m'hi vaig tornar! Va ser en una d'aquestes sessions de vigilància que et vaig veure caure a terra per primer cop. Veure't plorar com una criatura va ser colpidor. Poc temps després cauries per darrer cop. Va ser a casa teva. Et vas trencar el cap del fémur i et vam dur a l'hospital. Uns dies més tard vas morir allà mateix.
De tu vaig aprendre moltes coses, però sobretot dues d'imprescindibles: a jugar al dominó d'una forma quasi magistral, i a intentar fer riure cada dia a la gent que t'estimes.
- Saps per a què serveix el cap?
- Per pensar!
- No, per dur-hi el barret!

A Joaquim Ruset i Costa, in memoriam.

També sóc religiós

2007-10-26T00:59:00.001+02:00

Quan algú expressa una idea millor del que un és capaç, el millor és fer una cita i no perdre el temps intentant cercar una manera de dir el mateix sense que sembli que ho has manllevat:

Permeteu-me resumir la religió einsteiniana amb una altra cita del mateix Einstein: "... Percebre que darrere de qualsevol cosa que es pugui experimentar hi ha alguna cosa que la nostra ment no pot comprendre i la bellesa i sublimitat de la qual ens arriba només indirectament com un feble reflex... això és religiositat. En aquest sentit, sóc religiós." En aquest sentit, jo [Richard Dawkins] també sóc religiós, amb una reserva: que "no poder comprendre" no significa "no poder comprendre per sempre". Però prefereixo no anomenar-me religiós a mi mateix perquè això pot induir a error. Pot despistar destructivament perquè, per a la gran majoria de les persones, "religió" implica "sobrenatural". Carl Sagan ho defineix bé: "... si per Déu només ens referim al conjunt de lleis físiques que governen l'Univers, clarament aquest Déu no existeix. Aquest Déu és emocionalment insatisfactori... no té gaire sentit resar a la Llei de la Gravetat".

Dawkins, R. (2007) El espejismo de Dios. Espasa Calpe, Madrid. Pàg. 28.

Sóc ateu

2007-10-25T23:37:00.001+02:00

A classe, quan treballem la història de la música sempre faig referència al context en el qual apareix tal o tal música. Com ha de ser. Per exemple, de fets relacionats amb la religió que van influir en l'evolució de la música -evolució entesa com a canvi, no com a progrés-, la història de la música n'està plena: la reforma litúrgica de Gregori I, la reforma protestant de Martí Luter, el Concili de Trento, el Concili Vaticà II...

I això què té a veure amb la música?, pregunten alguns alumnes. Després de les explicacions pertinents -amb la vehemència que em caracteritza, tant quan els fets rellevants del context històric són religiosos com econòmics o tecnològics-, de vegades també hi ha qui em demana si crec en Déu. Sempre els responc el mateix: "En quin Déu?". Alguns alumnes se sorprenen. Altres m'han entès i riuen. Els riures d'aquests últims desperten als que fan que escolten: "Què ha passat, què ha passat?"

A continuació els dic que sóc agnòstic -molt rarament algú sap què vol dir- i aprofito per embadalir-los amb els meus coneixements etimològics -és fàcil impressionar a un adolescent que t'escolta. Els insisteixo que no perdo el temps pensant en un ens o el que sigui, Déu, del qual no es pot demostrar ni la seva existència ni la seva inexistència, que l'important a la vida és ser bona persona -no puc evitar els recursos fàcils que funcionen- i que la vida està plena de coses molt més fascinants i útils. Al final del sermó sempre hi ha algun alumne que diu: "Jo també sóc agnòstic!"

Però després d'una profunda reflexió -les absorbents primeres 61 pàgines deThe God Delusion, de Richard Dawkins- m'he convertit en ateu. Bé, no en un ateu fort, sinó en un ateu de facto, com l'anomena Dawkins. Visc al marge de la possible existència de Déu, però penso que és molt improbable que existeixi. És a dir, sóc agnòstic pel que fa a Déu com pel que fa al "geni maligne" de Descartes. Potser no es pot demostrar que existeixi ni que no existeixi, però hi ha moltes més probabilitats perquè no existeixi -com més llegeixes més augmenten les probabilitats.

A partir d'ara, quan torni a la feina i algú em pregunti si crec en Déu faré com Dawkins. Repondré que sóc com ell, ateu. Si respon que ell no n'és, d'ateu, li faré veure que sí que ho és: "Oi que no creus en Zeus, en Ra, en Thor ni en Shiva? El que passa és que a la meva llista n'hi ha un de més en el qual tampoc hi crec". El seu.

El Quim ja s'asseu

2007-10-23T23:27:00.001+02:00

Ja fa sis mesos i quatre dies que ets amb nosaltres. I cada setmana que passa, ens mostres alguna nova habilitat. Quan aprendràs a explicar-nos què et desagrada sense cridar ni plorar?

Nota: El vídeo és d'alta definició, per tant, si no el veieu bé, haureu de reconfigurar la pantalla de l'ordinador.

Tengo una pregunta para usted

2007-10-18T00:16:00.001+02:00

Vídeo

Anit vaig topar amb el final de Tengo una pregunta para usted, programa de TVE en el qual ciutadans anònims fan preguntes als polítics actuals. No sé si les preguntes les fan realment aquests éssers desconeguts -ho dubto- o estan preparades per la redacció del programa. El més probable és que els deixin -o els obliguin- a escollir la pregunta d'un llistat ja elaborat. Sobretot si el ciutadà que ha de preguntar és un neci. O una nècia.

Avui un altre neci, o més aviat prevaricador, presentador d'un telenotícies estatal, ens ha ensenyat en el seu noticiari un Carod Rovira picat amb la nècia del primer paràgraf -això és l'únic que han destacat de la intervenció del líder d'ERC. Situem-nos. Carod s'escalfa prèviament amb un altre cretí que argumenta que no sap català quan el polític li retreu que se li adreci com a José Luis i no com a Josep Lluís. Entenc a Carod -som molts els que estem tips d'aquesta cançoneta i de les seves versions-, però la seva reacció no és entesa de la mateixa manera per molta gent, sobretot pels que ens han d'entendre. Quan s'entra en l'àmbit de les emocions, el debat acaba.

I aquí és on entra la pobra nècia. Usted, José Luis..., Tornem-hi! Que el meu nom és Josep Lluís! Aquí i a la Xina popular... saben dir Schwarzenegger... però no saben dir el meu nom en català, Es que no tengo ningún interés en aprender catalán...

De fet, el pobre nano que no sap dir Josep Lluís perquè no sap català i la pobra senyora que no el vol aprendre no es mereixen que se'ls critiqui. No han tingut la sort de néixer amb la intel·ligència necessària per intentar gaudir del regal que ens trobem en néixer. Vés a saber també l'educació que han rebut, i la rancúnia que han acumulat -que dur veure com desaprofiten la seva existència. Ploro.

El neci és el de les notícies, que sap a què juga. El neci és el polític de torn que també juga. El neci és el tertulià que juga amb els altres dos. De fet tampoc són necis, saben ben bé el que han de saber. I el que volen fer saber.

Mètode Estivill

2007-09-05T22:16:00.001+02:00

El nostre fill Quim mai no ha dormit una nit sencera. Tampoc no ha dormit més de tres hores seguides. Cansats, irascibles, espessos... Així és com ens sentim la meva dona i jo com a conseqüència de la falta de son. Hem aprofitat que hem anat a vacunar el Quim per demanar a la pediatra si ja podíem donar-li farinetes, a veure si dormia més estona. Ens ha enfonsat la seva resposta. Resulta que el fet de sopar més quantitat d'aliment no garanteix que dormi més hores. Ens ha recomanat, però, dos llibres: el de l'Eduard Estivill i el d'un tal Carlos González.

Sense desmerèixer la qualitat del mètode del senyor González, que no el coneixem, hem escollit el mètode Estivill. Raons: la no disponibilitat del llibre del senyor González a la biblioteca del nostre barri, el títol del llibre, Bésame mucho, i el pròleg del llibre de l'Estivill, on diu que el 96% dels pares que han posat en pràctica el seu mètode han reeixit, i que la resta és perquè no han aplicat el mètode correctament. Sabem que això no deixa de ser un reclam, com l'abans i el després dels grassos i grasses que surten a la tele de matinada, però estem esgotats.

I avui mateix hem començat. Mentre llegíem la teoria ja hem vist que el mètode és molt dur, tant per als pares com per al nen. Pel que explica el doctor Estivill dedueixo que és un neoconductista, almenys pel que fa a la tècnica d'ensenyar a dormir als nadons. Tant de bo no sigui un seguidor de l'Skinner.

La tècnica és molt senzilla: establir una rutina abans d'anar a dormir -això ja ho fèiem-, introduir un element extern i nou que el nen associï al fet d'anar a dormir -hem aprofitat que teníem una hipopòtama, la Lali, amb la qual encara no havia jugat mai i amb la qual dormirà a partir d'ara- i ser cruels: una vegada fiquem al Quim al bressol, hem de deixar que rondini, plori, cridi, clavi cops al bressol... fins que s'adormi. Això sí, hem d'anar entrant a l'habitació cada cert temps, dir-li quatre coses maques i tornar a sortir -tampoc cal torturar-lo. Avui, que ha estat el primer dia, hem entrat, com diu el mètode, un minut després que el Quim ha començat a plorar. Hem entrat vuit vegades més cada tres minuts, i l'últim interval ha estat de cinc minuts. El Quim estava dormint.

És horrorós, i entenem per què tants pares estan en contra d'aquest mètode, com va mostrar un diumenge el gran Carles Capdevila al seu programa de ràdio Eduqueu les criatures (tant si en tens, de criatures, com si no, s'ha d'escoltar aquest programa). Sents i veus com el teu fill s'està destrossant la gola i les cordes vocals, com sospira alleujat quan entres a l'habitació perquè vegi que hi som, com intensifica el seu plor quan tornes a sortir... Evidentment, el cansament acaba guanyant, però les esperes durant els intervals de temps que hem de ser fora de l'habitació són molt tenses, i quan entràvem a l'habitació era molt dur no agafar-lo, abraçar-lo, petonejar-lo, acariciar-lo o bressolar-lo com hem fet tantes vegades quan a la nit es desperta plorant.

Perdona'ns Quim, per tot aquest patiment. Encara et queden uns quants dies de mètode, però estigues tranquil. Si això falla, no pensem recórrer al reiki, l'homeopatia, el gran mestre senegalès Mamadou o resar al sant del son.

Música catalana

2007-05-25T22:17:00.001+02:00

D'adolescent era un xovinista musical a la inversa, és a dir, per norma considerava que la música que venia de fora, en anglès, era millor que la que es feia al país (tampoc havia assimilat el concepte de país). Em sembla recordar que el primer disc que em vaig comprar amb cançons en català va ser un recopilatori del Sisa, bàsicament per la cançó Qualsevol nit pot sortir el sol. El punt d'inflexió, però, va venir amb un disc de la Sílvia Comes i la Lídia Pujol. Li havia demanat -per poder-la tornar a veure quan l'hi hagués de tornar, no per interès musical- a la noia amb qui dues setmanes després començaria a sortir. Dos anys després, aquesta noia i jo aniríem a viure plegats, quatre després ens casaríem i sis després tindríem el Quim.

Vaig escoltar el disc no fos cas que hagués de respondre alguna pregunta compromesa, i vés per on -realment es podien fer bones cançons en català- em va agradar. El Conte dels dos suïcides, brutal, tant la lletra, com la música.

Poc després, perquè la meva nòvia veiés com de solidari era amb la música catalana -que, ja ho dic ara, és la música en català i prou- vaig comprar el treball que acabava de treure al mercat en Quimi Portet, Acadèmia dels somnis -però aquest no tocava amb El último de la fila?-. Oh! Què bo! Aquest interès meu per la música catalana deixava de ser façana i esdevenia vertader. Escoltava aquest CD sovint i al cotxe, quan deixava la meva nòvia a casa seva i jo tornava a casa sol, a poc a poc, per camins amics, bona nit.

Català-ficció

2007-05-05T00:59:00.001+02:00

Fa uns mesos, durant una guàrdia de pati, se m'apropa un alumne de primer d'ESO.
- Profe, al pati també t'haig de parlar en català?
Aquesta sí que és bona. La primera vegada que m'hi trobo.
- Què vols dir?
- Si al pati t'haig de seguir parlant en català.
- Home, si vols parlem en rus, però jo no en sé.
L'alumne riu. La resta d'alumnes que m'envolten també riuen.
- ¿Però sí o no?
Estic a punt de contribuir al genocidi cultural.
- Home, jo t'aconsello que parlis la llengua que més et costi!
- ¿Entonces no estoy obligado, no?
- És clar que no.

L'alumne en qüestió ha rebut tota l'escolarització infantil i primària en català, suposant que les mestres que ha tingut, han fet cas de la llei. I què han aconseguit? Que pràcticament tot l'alumnat l'entengui, que ja és molt. Però pràcticament la majoria de l'alumnat no el fa servir, almenys a l'institut on treballo: menys del 20% dels alumnes són catalanoparlants, i uns pocs més se t'adrecen en català si tu ets catalanoparlant.

A l'entorn on treballo el català és una llengua-ficció. Una llengua que pràcticament només existeix a les aules (i ni tan sols a totes les aules). Transcric unes quantes preguntes que de tant en tant em fan els alumnes:
- ¿Por qué siempre hablas en catalán?
- Perquè visc a Catalunya.
- ¿En casa también hablas en catalán?
- Sí, és clar. A tot arreu on m'entenen.
- ¿Y tu mujer también es como tú?
- Pel que fa a la llengua sí, però en dona.

Que quedi clar que ho pregunten encuriosits, mai de forma impertinent. Que quedi clar també que no els critico. Els entenc perfectament. Sort que fins i tot a les terres de parla catalana hi ha partits polítics i gent il·lustrada que vetllen perquè aquests pobres nanos no acabin perdent, en un context lingüístic tan inhòspit, el castellà. O hauria de dir l'espanyol?

PD Per als brètols i totxos de tot l'espectre polític: a l'últim paràgraf hi ha una frase irònica. La trobeu? Comença per Sort...

Pare en pràctiques

2007-05-03T23:33:00.001+02:00

A La frontera de l'èxit, de Malcolm Gladwell, hi ha descrit el següent experiment: en un seminari es van seleccionar una sèrie de seminaristes i els van fer creure que havien de fer una conferència. Els psicòlegs de l'experiment quedaven amb ells, d'un en un, abans de la conferència. Minuts abans de fer la conferència, a alguns els deien que faltava ben poc, que anessin ràpid cap a l'auditori que de seguida es reunirien amb ells. A d'altres els deien que encara quedaven uns minuts i que anessin tirant tranquil·lament, que ara vindrien. Tots ells es trobaven pel passadís un home que queia a terra, simulant que es trobava malament. La majoria dels que tenien poc temps per arribar a l'auditori no es van aturar per ajudar-lo. La majoria (no tots!) dels que anaven bé de temps sí que es van aturar. Vaja, que el context pot determinar la nostra conducta.

També llegeixo, a La tabla rasa, d'Steven Pinker, que els gens no ho són tot i que el medi també és important en el desenvolupament dels individus, però que l'entorn familiar d'un nen té poca o cap influència tant en la seva personalitat com en la seva intel·ligència.

Al marge de les implicacions que això té en el món educatiu, que no són poques, allò primordial és que al meu pare aquestes dues informacions l'han deixat tocat: pensava que el bon comportament, el caràcter i la bona marxa als estudis del seu fill eren conseqüència de la seva bona tasca educadora. Pel que fa a l'educació del meu fill, saber tot això em deixa més tranquil.

Hola Quim

2007-04-26T22:47:00.001+02:00

Tenir fills és egoista. Els fills et treuen temps. Tenir fills és una gran responsabilitat. No estic preparat per tenir fills. Abans de tenir fills vull viatjar i conèixer món. No és un bon moment. Primer vull viure la vida... Quim, perdó per ser un pare egoista, ocupat, irresponsable i gens preparat que no ha viatjat gaire ni ha viscut molt la vida, tot i que llegeixo molt, i que escull per tenir-te l'any que ens han pujat exageradament la hipoteca. Benvingut.

Renfe

2007-03-13T20:14:00.001+01:00

Cada dia agafo el tren i ja n'estic fart. Sempre em passa el mateix. La pobra iaia que no s'aguanta dreta. La iaia moderna que no sembla tan gran com la pobra iaia però que tampoc s'aguanta dempeus. L'embarassada que ja no pot més amb la panxa de vuit mesos. El noi de les crosses. L'avi del bastó. I tots ells que poden seure gràcies a passatgers que estan constantment a l'aguait per deixar seure qualsevol persona que s'assembli a les siluetes del cartell que hi ha enganxat a la paret del vagó. Diàriament hi ha moments de tensió entre viatgers que s'ofereixen alhora per deixar seure una persona que mereix una atenció especial. I males cares d'aquells que hem fet tard per aixecar-nos, mentre esperem amatents que a la propera parada pugi una expedició de jubilats als quals poder cedir el seient tot mostrant als altres que som tan ben educats com ells i reprovant amb la mirada els incívics que continuen asseguts.

Quim

2007-02-18T21:35:00.001+01:00

Quim, aquesta és la panxa de ta mare. A la foto tens quasi sis mesos, i ara en tens sis i mig. Quan arribo a casa em fa molta ràbia saber que t'has estat bellugant quan jo no hi era.
Has de saber que sóc el gamarús que dóna copets a la panxa perquè et moguis mentre et dic: "Quim, manifesta't!".

Carnestoltes

2007-02-18T21:25:00.001+01:00

Sempre he estat tímid. Em recordo als cinc anys plorant perquè la mestra m’havia demanat que expliqués què havia fet el cap de setmana -de vegades, treballar l’expressió oral pot ser una tortura psicològica, especialment per als vergonyosos. A l’adolescència , molt a poc a poc, vaig començar a lluitar contra la timidesa i a mostrar-me cada vegada més extravertit.

Ara, a punt de fer els 29, dissimulo molt bé la timidesa. Enguany, per la festa del Carnestoltes, la majoria d’alumnes de la meva tutoria -4t d’ESO- i jo havíem preparat una actuació. La meva idea era que tota la classe hi participés, però no ho vaig aconseguir. A última hora vaig convèncer una de les alumnes vergonyoses que s’hi negaven, “¡Qué lache, profe!”. Després de l’actuació -vam guanyar el primer premi- em va reconèixer que s’ho havia passat molt bé.

De tant en tant, quan faig memòria i torno a l’institut, m’adono que em vaig perdre moltes coses. I que en vaig fer moltes altres que, equivocadament, creia necessàries per arraconar la timidesa. Aquesta noia, en canvi, l’ha encertada i s’ha endut un premi i tot.

Avaluant

2007-02-12T21:36:00.001+01:00

Richard Dawkins explica en un article d’ El capellán del diablo (A Devil’s Chaplain, 2003) que està en contra dels jurats populars, entre d'altres raons perquè la decisió que pren cada membre del jurat no és realment independent, sinó que acostuma a estar molt condicionada per algun altre membre més vehement que la resta.

A les avaluacions d’ESO normalment passa, si fa no fa, el mateix. Per si algú no ho sap, una de les finalitats de l’avaluació de final de curs és decidir si un alumne passa de curs o no, i si l’alumne és de 4t d’ESO, la decisió a prendre és si obté el títol.

X té dues assignatures suspeses, promociona?, Però si no va venir al meu examen de recuperació!, Per què?, No ho sé!, Jo crec que per dues assignatures que no són instrumentals..., Però ni tan sols va dir que no vindria!, Quina barra!, El pobret ha tingut molts problemes a casa..., Què ha fet a la resta d'assignatures?, Bones notes..., Doncs que promocioni!, I la meva assignatura què? (Un altre dia potser analitzaré els criteris racionals, objectius i rigorosos emprats per avaluar els alumnes.) Finalment, el tutor del grup, una persona amb molta presència i molt convincent, va convèncer la majoria de l'equip docent que X havia de suspendre i, per tant, repetir curs.

Humilment crec que si Dawkins hi hagués estat present, hauria destacat que la gent reunida feia més de quatre hores seguides que estaven avaluant i que el cansament, juntament amb el desig de tornar a casa al més aviat possible, són dos factors que influeixen, i molt, a deixar-se endur per la vehemència d’algun company.

I vet aquí els meus cinc minuts de glòria avaluadora. Vaig desmuntar, amb un pèl de demagògia molt subtil, els grans arguments d’alguns dels companys. Amb ajut d’una companya (gràcies, O) vaig entrar directe al tutor, amb respecte, però amb contundència. I vaig recórrer al truc barat d’implicar emocionalment els companys que acabaven de donar la raó al tutor: “Aixequeu les mans aquells que esteu absolutament segurs que el millor per a X és fer que repeteixi curs tenint en compte que n’ha suspès dues, cap d’elles instrumental.” Crec que el gest del dit acusador buscant les mirades dels companys també hi va ajudar. X va obtenir el títol.

Patètic, tot plegat. Amb permís de Monzó.

Exordi

2007-02-05T22:34:00.000+01:00

La meva dona té raó. De la resta, en parlaré en aquest blog.